Resiliència

“No són els més forts o fortes de l’espècie els o les que sobreviuen, ni els/les més intel·ligents. Sobreviuen els/les més flexibles i adaptables als canvis.”

Charles Darwin

La resiliència personal és la capacitat dels éssers humans per adaptar-se a situacions adverses i superar-les. No només depèn de factors individuals, sinó també de factors familiars, comunitaris i culturals. No es tracta d’una qualitat estàtica ni immutable, és un procés dinàmic i canviant, que es manifesta davant de determinades exigències externes o internes.

La resiliència familiar es defineix com un conjunt de processos de reorganització de significats i comportaments que activa una família sotmesa a estrès per recuperar i mantenir nivells òptims de funcionament i benestar, equilibrant els seus recursos i les seves necessitats familiars (Gómez i Kotliarenco, 2010). La resiliència no es concep només com una capacitat personal de protecció, sinó com un engranatge relacional i ecosistèmic que permet trobar oportunitats on hi podria haver deteriorament o estancament.

Des d’aquest enfocament, es planteja que hi ha factors de protecció que funcionen com un escut per mantenir la salut relacional sota condicions d’estrès. Les recerques sobre resiliència demostren el paper central de la família en la protecció psicològica de l’infant davant les experiències traumàtiques.

Aquest concepte és un dels eixos centrals, en totes les modalitats d’acció educativa, social i psicoterapèutica, a EDUVIC · Famílies. És present en totes les accions de promoció del benestar emocional, tant en les intervencions destinades a la reparació terapèutica del sofriment emocional, com en les intervencions destinades a
l’acompanyament de les competències parentals/marentals.