Teoria de l’aferrament- vincle

“La confiança en la figura de l’aferrament és la base d’una personalitat estable i segura.”

John Bowlby

La teoria de l’aferrament, formulada per John Bowlby, concep el vincle com el primer sistema que desenvolupa l’ésser humà per assegurar la seva supervivència. A través d’aquest nexe primari, l’infant es manté vinculat/da amb els seus cuidadors/es, que cobreixen les seves necessitats afectives, de protecció i cures. L’estat de
seguretat, ansietat o por d’un o una infant és determinat en gran mesura per l’accessibilitat i la capacitat de resposta de la seva principal figura d’afecte. L’aferrament es defineix com una vinculació afectiva intensa i duradora, de caràcter singular, que es duu a terme i es consolida entre dues persones ja des d’abans
del naixement.

Des del naixement, l’infant té la capacitat fonamental de relacionar-se socialment. Desenvoluparà aquesta capacitat, però, si hi ha alguna persona cuidadora primària disponible per establir aquesta relació social. L’infant neix en un estat d’indefensió tan gran que, per sobreviure, constituir-se en ésser humà i fer créixer la seva potencialitat genètica, necessita altres persones que el o la proveeixin de tot el que li és necessari. Així doncs, les experiències afectives amb les persones cuidadores primàries durant els primers anys de vida tenen una influència determinant en el seu desenvolupament cognitiu, social i emocional.

Mary Ainsworth i Sylvia Bell van diferenciar entre aferrament segur i aferrament insegur. L’aferrament segur es construeix quan les persones cuidadores estan en contacte i en sintonia amb les necessitats de l’infant, afavorint la seva exploració de l’entorn i permetent el desenvolupament del joc, el contacte amb els o les
progenitores i les activitats socials. L’aferrament insegur, en canvi, és el resultat de disrupcions repetides al llarg del temps i de l’acomodació de l’infant a les conductes negligents.